Pluja

Era una persona de color. Ho sé gràcies a aquestos records que em venen al cap. En ells tinc els ulls verds. No son visions ni somnis, d'això n'estic segur. Ara em mire a l'espill i em veig gris. He perdut el color, sóc una persona en blanc i negre. Com tot el que m'envolta.

Fa tres setmanes que plou. Fa tres setmanes que no he eixit de casa per a res. No m'ha fet falta. Durant aquestes tres setmanes he estat alimentant-me amb els meus records "bunt" com diuen els alemans. Necessitava més alimentar l'ànima que no pas el còs i ho he aconseguit, tot i que m'haja costat més d'una llagrima als ulls. Però hui he d'eixir. El meu cos desnutrit m'està demanant una miqueta d'aire fresc, que la meua habitació-cuina no em pot donar. A més m'atrau la idea de passejar sota la pluja i sentir-me una altra vegada viu. Si, ara em mateix em sent mort, un mort exiliat en una ciutat grisa i plujosa, lluny dels seus i lluny de tot.

Baixe les escales. Em fan mal les cames de tant d'exercici, és clar amb els 20 metres quadrats de pis no es pot fer gaire exercici, i tres semanes és molt de temps per als meus músculs grisos fosc.
Sóc al carrer i decideixo no obrir el paraigües. Preferisc notar la pluja que va mullant-me. Dono una voltada ràpida amb la mirada. Tot el que m'envolta, és també gris i moll. Només un cotxe a l'altra banda del carrer té color. Pero un color roig ja foscolit, deu ser dels nous veins que es mudaren el mes passat. Ja s'estan fent a la ciutat. Perd com tot ací, el color.
Passege i arribe a la cantonoda. Vaig a creuar i de sobte veig per la canalera de la vorera un fil de colors, que es arrossegat per l'aigua! Em sorprenc, ja que soc l'unica persona que hi ha al carrer per això no puc entendre d'on ve aquest color que embruta el paissatge gris. Mire al darrere i descobrisc encara un restes damunt de la vorera. Aquestes rerstes, venen de mi. Em mire les mans i veig, com les gotes de pluja que em rellisquen pel cos, s'estan emportant les restes de color que em quedaven. Això, pense era la poca vida que em quedava, la vida que ara corre amb la brutícia del carrer cap a les clavegueres, on unes rates grosses atretes pel seu color acabaran menjant-se-la.

Sóc ja un habitant més d'aquesta ciutat. Ja sense res a perdre, decidisc quedar-me a viure ací.